Poca cosa té a veure amb la realitat llegendària dels textos de Iacopo da Varazze (en català també conegut com a Jaume de Voràgine) i de les Actes de Sant Jordi Màrtir la representació iconogràfica que l’Alta Edat Mitjana ens ha transmès de Jordi de Capadòcia: va ser un soldat, i un més entre els nombrosos màrtirs que van morir entre tortures durant les persecucions de l’emperador Dioclecià: un humil testimoni de la nova fe que no gaire més tard, sota els auspicis de Constantí, esdevindria la religió oficial de l’Imperi Romà; assolat per les anomenades “invasions bàrbares”, dividit entre Orient i Occident, aquell Imperi es va submergir en una obscura nit de diversos segles en què la cultura es va refugiar entre els murs conventuals, on es van forjar les “llegendes àuries” dels sants del martirologi cristià, que es van difondre entre els segles XI y XIII per tota la cristiandat d’Europa i entre els seus veïns d’Orient. Avui, Sant Jordi se’ns representa vencent un drac, encarnació de Satanàs des que l’arcàngel Miquel, paladí de Déu, el va confinar als Inferns després de les terribles lluites entre les hosts celestials i les infernals pel poder dels cels.
Pontífexs com el papa Silvestre, nombrosos bisbes i màrtirs tenien ja un drac als seus peus en el moment en què es vincula aquest monstre amb Sant Jordi. Dracs i serps, inclosa la serp-griu de la mitologia grega, inunden les llegendes que van preparar els monjos dels segles obscurs; bèsties monstruoses (a diferència dels dracs grecs –fecundadors–, i dels orientals –personificacions de les forces de l’aigua, fertilitzant i destructora alhora, però sempre amb un valor positiu i benefactor) que el pensament col·lectiu incorpora ràpidament al seu folklore i interpreta des de les profunditats del psiquisme en una societat que, arran de l’enfonsament de l’Imperi, es trobava desorganitzada en quant a les institucions públiques i que calia reconstruir i salvar.
D’aquí neixen els herois sauròctons, els matadors de dracs i de serps que els monjos extreuen del Gènesi, d’Isaïes, de Llibre de Job, dels psalms i sobretot de l’Apocalipsi. La seva simbologia canvia amb el pas del temps, amb les circumstàncies polítiques o religioses: en època de Constantí, encarnen el paganisme; amb sant Isidor de Sevilla, fan referència a vicis o pecats capitals; més tard, se’ls identifica amb el Mal, o fins i tot amb el control de les calamitats naturals, inundacions o pestes; com en el cas del papa Gregori el Gran, al segle IV, el drac del bisbe de París, Sant Marcel, metaforitza la necessitat de dessecar els aiguamolls la conca baixa del Bièvre i rompre les terres per a la seva utilització per part dels camperols parisencs; i Sant Marcel, que es va encarregar de drenar-les, figura esculpit a la porta de Santa Anna de la catedral de Notre-Dame calcigant la bèstia amb el seu bàcul.
Quan la bel·licosa Edat Mitjana lliura el control de la societat europea a la classe dels cavallers, Sant Miquel apareix subjugant dracs en pòrtics, cornises i gàrgoles eclesials i catedralícies. I al segle XI, Sant Jordi, que ja havia arribat d’Orient abans de les Creuades, es converteix en el símbol de l’ascens social de l’aristocràcia militar: no és cap àngel, sinó un soldat que, armat d’estreps i elms, abat i mata el monstre. Un cop fixada la iconografia, els millors artistes es van apoderar ràpidament del capadoci: des de Bernard Martorell i Paollo Ucello al segle XV, a Rafael al següent, a Rubens al XVII, i fins als nostres dies, on fins i tot l’ha reinterpretat el còmic; la llista de grans pintors recorre Occident i Euràsia, des d’Alemanya a Rússia, Ucraïna, Grècia i Malta passant per Espanya, especialment per la Corona d’Aragó des que Pere el Cerimoniós (segle XIV) va adoptar com a divisa heràldica una cimera amb un drac. Però Jordi ja havia ajudat abans, l’any 1096, a Pere I d’Aragó en la batalla d’Alcoraz (Osca) contra tropes musulmanes; després de la victòria, Pere el Ceremoniós el va nomenar patró de la cavalleria i de la noblesa del Regne d’Aragó, que aleshores comprenia el Comtat de Barcelona.
Els gravats i els dibuixos amb què el pintor Natalio Bayo il·lustra l’estudi de Stefano María Cingolani i els textos de la Llegenda àuria i de les Actes oscil·len entre la realitat, la ironia i la fantasia: són minuciosament realistes a l’hora de dibuixar, per exemple, el cos del màrtir a les masmorres o al poltre de tortura; són distants, irònics, durament crítics quan esbossa les encarnacions del poder que juga, condemna i tortura, amb rostres que semblen fets de fang i decadència, si no de corrupció; onírics quan dissenyen o esbossen el drac, unes vegades alat, altres sense ales, o quan la lluita del cavall, del cavaller i del monstre els converteix tots tres en una sola peça. Però, malgrat la claredat expositiva dels dibuixos i dels gravats, hi roman l’onirisme màgic que caracteritza i singularitza Natalio Bayo dins de la millor pintura espanyola del darrer mig segle.
CARACTERÍSTIQUES DE L’OBRA
- Sant Jordi-San Jorge és una edició bilingüe castellà-català de Liber Ediciones per a bibliòfils i col·leccionistes.
- Inclou els textos de les Actas de San Jorge Mártir i la Leyenda Dorada, així com un estudi d’Stefano Cingolani titulat San Jorge, un santo legendario. La traducció ha estat realitzada directament dels textos llatins per Pere Fàbregas Salis.
- Les il·lustracions i els gravats han estat realitzats per l’artista Natalio Bayo. Inclou nou gravats a color, alguns d’aquests a sang, així com quaranta dibuixos i litografies entre el text, dues de les quals a doble pàgina exemptes, al principi i al final del llibre. Tant els gravats com el text van sobre paper Vendrell de 260 g expressament elaborat a mà per a aquesta edició en format 460 x 380 mm.
- Cada exemplar conté vint-i-cinc díptics en paper Vendrell de 260 g amb noranta-dues pàgines impreses amb el tipus Garamond en les versions rodona, cursiva, negreta i versaletes en diversos cossos. Es presenta conforme a la tradició bibliòfila, en una caixa dissenyada per Liber Ediciones.
- El tiratge està estrictament limitat als següents exemplars: Setanta-cinc exemplars numerats en romans i Cent noranta-nou exemplars numerats en aràbics.
- L’autenticitat de cada exemplar es garanteix exclusivament mitjançant el testimoni notarial, que acompanya cada un dels exemplars.
